AUOMEivissa. Senderisme nº 75. Sa Sal Rossa

Eivissa, 15 de desembre de 2023

AUOMEivissa

Sortida senderisme nº 75. Sa Sal Rossa - Sant Francesc de s'Estany

Dimecres 20 de desembre de 2023

Primera part. Preparació de la sortida.

Objectiu de l'activitat:

Anar preparant ses festes de Nadal. Caminar, fer salut i amistat.

Tot i que la ruta prevista és una de les més visitades d'Eivissa una vegada més volem tornar-hi. Segur que trobareu llocs i racons desconeguts.

Veurem, entre altres coses:

- Estanys del Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera.

- Cova on s'amagaren en Rafael Alberti i na María Teresa León.

- Torre de sa Sal Rossa.

- La Xanga.

- Església de Sant Francecs de s'Estany.

Punt de trobada:

Anirem amb cotxes particulars.

Ens trobarem a les 10.00 hores al pàrquing davant el hotel Palladium, a Platja d'en Bossa.

Descripció general de la ruta:

Sortirem direcció a Sant Francesc de s'Estany i donarem sa volta als estanys. Anirem a sa torre de se Sal Rossa o torre des Carregador i seguirem fins a La Xanga. Per un camí diferent anirem al poble de Sant Frances de s'Estany on farem una parada. Tornada al punt de sortida vorejant els estanys. Tenim previst arribar al punt de sortida aproximadament a les 13.00/13.30 hores.

Heu de portar un poc de beure i alguna cosa per menjar. A La Xanga farem una paradeta per agafar forçes.

Distancia caminant:

Uns set quilòmetres.

Dificultat:

La dificultat de la ruta és baixa. Camí tot pla.

Durada:

La caminada durarà aproximadament unes tres hores.

Preu de la sortida:

Els costos d'organització i de l'assegurança de l'activitat, seran a càrrec dels fons de l'associació.

Fotos de la preparació de la sortida:

A les 10.00 hores ens trobarem al pàrquing del Hotel Palladium, a Platja d'en Bossa, per començar sa caminada.

Farem una caminada pels camins senyalitzats del Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera. Prohibit terminantment sortir-se dels itineraris indicats. Si tenim sort encara podrem veure flamencs i multitud d'aus que han vingut a passar l'hivern a Eivissa

Completada la ruta pels estanys, agafarem un camí que ens portarà a sa torre de sa Sal Rossa i La Xanga.

Abans d'arribar trobarem aquesta cova on vàrem estar amagats en Rafael Alberti i na María Teresa León just després de l'esclat de la guerra civil Espanyola.

La Xanga.

Nom d’una cala situada al SO de la platja d’en Bossa, vora l’elevació on s’aixeca la torre de sa Sal Rossa o del Carregador de la Sal. També reben aquest nom un torrent que baixa dels puigs propers i un illot situat davant la dita cala: torrent i illa de la Xanga.

Aquest topònim es documenta per primera vegada a la Resumpta histórica del pare Gaietà de Mallorca ( Deià Tortella, Antoni), publicada el 1751, en què s’afirma que “la Xanca”, escrit amb ce, era al costat de “Cala Cursa”, un nom que ha de provenir d’un tal Corsa, documentat la segona meitat del s. XVI i que tenia una casa en aquell indret: “La Xanca le está al lado. En este sitio estavan los almacenes de la almadrava, quando estava corriente”. L’autor de la Resumpta, per tant, sembla que designava com “Cala Cursa” el que avui és la Xanga. Així, aquest darrer topònim es restringia a la zona del moll del Carregador i el territori immediat o, potser, a un indret més concret, costaner, en què hi havia el mollet i altres instal·lacions relacionades amb l’almadrava .

Aquelles construccions poden haver desaparegut o, més probablement, haver estat alguna de les construccions antigues de l’indret: el magatzem del carregador, la plaça contigua o una casa pagesa propera. Per tant, el topònim la Xanga té relació directa amb aquell sistema de pesca de la tonyina i de fet prové del nom comú amb què es designaven les instal·lacions terrestres de les almadraves.

F. X. Llorca ha estudiat l’origen de la paraula i la seua distribució com a topònim en un complet article aparegut el 2004 en una Miscel·lània dedicada a Joan Veny que confirma aquesta relació de Xanca —a Eivissa esdevengut Xanga— amb les instal·lacions de l’art de pesca de la tonyina anomenat almadrava. Llorca afirma que la paraula xanca i el castellà chanca provenen de l’italià chianca, que designa la ‘taula de fusta on es treballa la carn dels animals’, usat per extensió per denominar el lloc on es preparaven les tonyines prèviament a ser posades en sal.

La relació del topònim eivissenc amb l’almadrava i la sal és clara. L’almadrava és esmentada a la Resumpta, que afirma que es calava a ses Portes, mentre que un mapa de 1768 conservat a l’Arxiu General de Simancas la situa més aviat as Freus. No debades, igualment a la Resumpta, es diu que la torre de ses Portes s’aixecà per protegir els pescadors de l’almadrava dels atacs de moros, turcs i altres enemics. I. Macabich documenta aquesta torre per primera vegada el 1597.

Així, l’art de pesca es calava a ses Portes o as Freus, mentre que les eines, els caps i tot allò que era necessari per a la pesca i el processament de la tonyina se situava a la zona de la Xanga. Als peus de la torre de sa Sal Rossa existeix una casa que era un antic magatzem de la indústria salinera i una placeta empedrada relacionada amb el Carregador de la Sal. És possible, però encara no hi ha prou documentació, que aquestes instal·lacions haguessin estat aprofitades també pels pescadors de l’almadrava al final del s. XVI i fins a la meitat del s. XVIII, quan s’afirma que aquell art de pesca ja no es feia servir. Posteriorment, el 1765, es va concedir l’autorització reial per crear una nova almadrava

Aljub de La Xanga: dipòsit d'obra destinat a desar aigua potable per als treballadors de ses salines.

Mollet de sa Sal Rossa.

Petit moll que hi ha davant l'illot de la Xanga o illot d'en Pelleu. Els primers anys del s XXI es troba desfet, però encara resulta visible, atès que les roques del moll es mantenen dins l'aigua, de la qual sobresurten un poc, en la disposició en què devien estar col·locades quan encara s'emprava per embarcar sal.

Torre de sa Sal Rossa o torre des Carregador.

Torre de defensa costanera. A l'hora d'acostar-se al coneixement d'aquest edifici, veritable joia arquitectònica que ha arribat al s XXI en un estat de conservació tipològica prou acceptable, s'ha de tenir present que la seua configuració respon als diferents usos que ha hagut de satisfer al llarg de la seua història i que han anat deixant-hi la seua empremta, si bé la força de l'estructura original segueix sent-ne la protagonista indiscutible, de manera que les modificacions i els afegits posteriors es perceben com a elements adjectius que l'enriqueixen i il·lustren sobre com fou de convulsa la vida dels eivissencs en segles passats.

El seu alçat troncocònic s'eleva sobre un sòcol de diàmetre major que la base del cos principal, formant-hi una petita represa. Una motllura en forma de bossell a la part superior separa el cos principal de la coronació, rematada per un parapet amb esbiaix cap a l'exterior. Com a veritable màquina de defensa que era, l'edifici està fornit amb diversos elements de fortificació, destinats a evitar que els enemics la poguessin prendre.

El primer que s'hi troba és la mateixa porta d'accés. La seua ubicació a la planta baixa, a diferència del que és habitual en les edificacions militars, parla de la seua condició d'edifici civil al servei de la població, i no sols d'un bastió destinat principalment al control del territori, com sí que ho foren posteriorment les torres del s XVIII. En efecte, amb la possibilitat d'accedir a peu pla a la torre, l'accés dels que s'hi havien de resguardar era més ràpid i còmode. Cal recordar que aquesta situació de la porta es dóna també a les torres de defensa rurals, bastides pels propietaris de les finques per servir de protecció als seus habitants i que guarden un gran parentiu amb la de sa Sal Rossa en allò referent a la seua disposició espacial i diferents aspectes funcionals. Aquest accés està resolt per mitjà d'un corredor de traçat en ziga-zaga, que alhora estava protegit per una tronera practicable des de l'interior, que permetia abatre els assaltants en el cas que la porta quedàs oberta o que aconseguissin enderrocar-la.

La primera notícia que es té de la torre es troba en una carta del rei al governador, datada el 1575, gràcies a la qual se sap que aleshores estava a mig construir i que per causes econòmiques les obres estaven paralitzades. Quan la Universitat d'Eivissa la va construir, a la segona meitat del s XVI, la torre des Carregador es va concebre com a refugi col·lectiu per als pobladors de la rodalia i, molt especialment, per als que treballaven en la recol·lecció de la sal, davant les freqüents incursions de pirates turcs i barbarescos que assolaven les riberes i les illes de la Mediterrània. La sal era la principal riquesa de l'illa, fet que indica la seua gran capacitat interior, que permetia acollir 150 o 200 persones sense gaires problemes d'espai, especialment si es compara amb les torres militars del s XVIII, que únicament havien d'acollir el personal de servei que hi havia destinat, els queviures, les armes i les municions per a la seua defensa.

D'altra banda, els senyals visuals que s'hi empraven per a la comunicació eren els focs a la nit i el fum durant el dia. Els focs a les torres es feia directament sobre la plataforma, per tal que fos visible des de lluny, si bé de vegades s'usava un giny, semblant a una gàbia de ferro penjada d'una perxa, anomenat fester, que també es podia fer servir com a far. Els senyals de fum es feien a través de la llar de la planta superior, element que es troba de manera gairebé invariable a les torres costaneres de Mallorca, per esmentar els paral·lels més propers. Cal recordar que a les Pitiüses, la torre de sa Sal Rossa és l'única que disposa de llar. Les torres del s XVIII ja es varen construir sense, ja que els senyals es feien a la plataforma.

Quant a la dotació d'artilleria, el 1575, gràcies al document esmentat abans, se sap que la Universitat va comprar un canó per a la defensa de la torre, que encara es trobava en construcció. No obstant això es desconeixen les seues característiques: calibre, material o la raó de la seua desaparició; no se'n té més notícia que aquesta, ja que no consta en cap relació d'armament coneguda.

El paper de la torre fou cabdal mentre tengué com a missió la defensa del carregador de la Sal, un dels indrets de major importància econòmica de l'illa. Amb el decurs del temps la seua importància anà minvant, a diferència de la relativament propera torre de ses Portes, que junt amb la de s'Espalmador tenia la funció principal de defensar el pas entre Eivissa i Formentera. Ja el 1852, sota el regnat d'Isabel II, amb la creació del Cos de Torrers de Balears, segons la Reial ordre de 13 de juliol d'aquell any, que aprovà el Reglament per a la reorganització i el servei del personal de les torres que guardaven les costes de l'arxipèlag, a la torre de sa Sal Rossa li'n foren assignats dos. Els torrers varen prestar-hi servei fins al 1867, quan el cos fou dissolt.

Així, igual que va succeir amb la resta de torres costaneres de les Pitiüses, el 24 de juny de 1867 la del Carregador fou transferida a Hisenda pel Ram de la Guerra, en compliment d'allò disposat a la Reial ordre de 15 de febrer d'aquell any, arran de la dissolució del Cos de Torrers, que fins aleshores hi havien estat a càrrec. El valor assignat per a aquesta torre a l'acta de lliurament fou de 1.500 pessetes, el més alt després de la de Sant Antoni.

Finalment, sobre aquesta torre hi ha alguns mites que sovent es troben a la bibliografia local. Així, sense fonamentació de cap tipus més que el simple mimetisme formal, més d'una vegada s'ha atribuït la construcció de la torre a l'enginyer Calvi, tal vegada per la gran semblança entre el perfil de les muralles de la ciutat d'Eivissa i el de la torre. Des d'un punt de vista històric, l'única relació de l'enginyer amb aquest lloc és la recomanació de fer-hi una torre. A més, s'ha de tenir en compte que Calvi morí molt abans de la primera notícia que es té de la torre i que no existeix cap document conegut que relacioni l'enginyer amb aquest edifici.

Un altre dels mites, només atribuïble a la superficialitat amb què sovent es tracta l'anàlisi històrica i a la tendència a copiar autors precedents sense contrastar dades, és l'afirmació que encara en data molt recent s'ha repetit en algunes publicacions, si el projecte d'aquesta torre, que d'altra banda es desconeix, va servir per a la construcció de les torres costaneres del s XVIII, que des de tots els punts de vista responen a una tipologia ben diferent, amb un programa de necessitats que no té res a veure amb l'original de la de sa Sal Rossa. No obstant això, com és sabut, alhora que es construïen les torres del s XVIII, aquesta i la de ses Portes s'adaptaren a les necessitats i a les ordenances que regien la defensa moderna, una vegada superada la condició de refugi passiu que tengueren inicialment.

El 2008 fou restaurada per l'aleshores Consell Insular d'Eivissa i Formentera, segons projecte de Toni Marí Torres i de Joan Josep Serra Rodríguez, amb la direcció del primer i de l'aparellador Vicent Serra Ribas.

Sant Francesc de s´Estany.

Poble i parròquia de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Situat a l´extrem S de l´illa, limita a l´O amb es Cubells, al NO amb Sant Josep de sa Talaia, al N i NE amb Sant Jordi de ses Salines i a l´E i al S abraça la mar. És format per les véndes des Racó des Jondal, de Can Llaudis, de sa Canal, de sa Torre de sa Sal Rossa i de la Revista, amb una superfície total de devers 23,5 km2. La població total és de 1.277 habitants segons les dades de la revisió del padró municipal de 2009. Tota l´extensió de Sant Francesc, excepte l´àrea de l´aeroport i algunes terres de l´interior, ha estat qualificada l´any 2001 com a parc natural

L´escut reial (de Castella i Lleó) de la façana de l'església de Sant Francesc de s'Estany, tallat en pedra viva, data de 1771.

Quan després de missa un jove volia demostrar afecte i consideració cap a una al·lota, disparava la seua arma de foc davant els seus peus. Ella presumia davant de les amigues del fet elogiós. Si l'arma era disparada a la part del darrere de s'al·lota era una ofensa.

Mac de fer trons.

Els macs de fer trons eren unes pedres grosses que es col·locaven en un lloc principal dels nostres pobles, moltes voltes davant l’església, amb la curiosa funció de fer de blanc de les ires dels homes que, ‘carregats’ per motius diversos, baralles, decepcions amoroses… ‘descarregaven’ tots els seus nervis disparant pistoles o catxorrillos contra aquestes pedres; el mac de fer trons tenia, idò, un sentit terapeùtic i evitava mals majors.

L’expressió ‘ser -o no ser- el mac de fer trons’ es feia servir per dir que una persona era, o no era, o no volia ser, el blanc on descarregar totes les culpes, ser l’objecte de totes les renyades o de tots els càstigs.

Darrere de l’església es troba el famós monument del Saliner, un homenatge a tots els treballadors que es dedicaven a la mil·lenària indústria de la sal. Realitzat en bronze per l'escultor eivissenc Pedro Juan Hormigo. Va ser inaugurat el 7 d'abril de 2007.

La sortida està a punt d'acabar. Tornarem al punt de sortida.

Heu de venir!

Segona part. Dia de la sortida.

Un dia fantàstic per caminar. Sol i bon temps. Finalment, després de 10 anul·lacions per causes diverses, van anar 27 assistents a sa sortida.
Vam caminar uns 7 quilòmetres i tardarem unes 3 hores a fer el camí.

Durant sa parada a La Xanga per menjar i beure un poc, una companya va sofrir un petit incident. Desitjam que simplement tot quedi en un petit ensurt i es recuperi aviat.

Algunes fotos de sa sortida: