AUOMEivissa. Sortida senderisme nº 54. Santa Eulària.
Eivissa, febrer de 2022
AUOMEivissa
Caminades guiades pel municipi de Santa Eulària
Sortida senderisme nº 54. Santa Eulària.
Dimecres 30 de març de 2022
Primera part. Preparació de sa sortida.
Objectiu de l'activitat:
Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu hem preparat unes caminades pel municipi. Les denominarem "Caminades guiades pel municipi de Santa Eulària". De la mà d'experts de l'Ajuntament volem conèixer millor llocs i històries del municipi.
El passat mes de gener vam fer la primera sortida des d'Atzaró fins a Santa Eulària amb 44 assistents . El mes de febrer vam fer sa sortida des de Santa Eulària fins a es Canar per la costa amb 41 assistents.
Aquest mes de març anirem a conèixer un poc més el poble de Santa Eulària.
Ens quedaran per fer les següents sortides:
Abril: Sant Carles de Peralta.
Maig: Santa Gertrudis.
Ens guiarà n'Emilio Vergara. Ell és l'encarregat contractat per l'Ajuntament de Santa Eulària per fer-nos de guia durant totes ses sortides.
Volem fer una caminada per Santa Eulàlia i conèixer, entre d'altres llocs:
(Textos copiats de s'EEIF).
Puig de Missa.
Denominació que rep cada un dels dos pujols al cim dels quals s’assenten les esglésies-fortalesa dedicades, respectivament, a Santa Eulària i a Sant Miquel, la segona al quartó de Balansat. Construïdes inicialment el segle XIV, l’aspecte actual data de l’edat moderna (segles XVI a XVIII). L’emplaçament alt, dominant una àmplia panoràmica i dificultant-ne l’accés, permetia organitzar ràpidament refugi i defensa en cas d’atacs corsaris enemics. El puig de Missa de Santa Eulària controlava el pas marítim de llevant; defensava els camps i, sobretot, els molins del curs baix del riu de Santa Eulària. El petit nucli de població entorn del temple parroquial conforma amb ell un conjunt singular, ben destacat a l’arribada al poble des de la ciutat; gràcies als bons oficis del marquès de Lozoya, el 1952 fou declarat paisatge pintoresc pel ministre d’Educació Nacional. El puig de Missa de Sant Miquel, amb àmplia perspectiva sobre es Amunts i la vall del torrent de Balansat, vigilava el desembarcament pel port de Balansat o de Sant Miquel (un dels pocs punts accessibles de la costa nord de l’illa), defensant el pas cap a la vila d’Eivissa. L’església ha estat declarada Bé d’Interès Cultural. El seu ampli atri anterior és escenari de manifestacions folklòriques.
Molí den Planetes.
Molí fariner d’aigua situat al marge esquerre del
riu de Santa Eulària, a la vénda de s’Església, i al costat del canal
des Molins (sèquia que neix a una mena de presa o assut feta al llit del
riu coneguda com es Trenc, riu amunt).
És el primer dels molins
que hom troba anant riu avall, és a dir, el que està més amunt respecte
del curs del riu, per això se l’anomena molí de Dalt. Amb aquest nom ja
apareix documentat el 1827 quan se l’esmenta a causa d’un hort que hi
havia a la vora sembrat d’arròs i que va ser denunciat i considerat
perjudicial per a la salut pública (especialment per a la dels qui duien
blat a moldre, segurament a causa dels moscards que s’hi criaven) i,
per això era prohibida la sembra d’aquesta gramínia.
A
l’acabament del segle XX es trobava totalment desmantellat i només se’n
conservava el casal, el cup i la sèquia que hi menava l’aigua.
El
casal del molí forma part d’un habitatge pagès de dues plantes, del
qual el molí és una estança més de la banda de tramuntana, amb porta
interior i exterior. Encara que darrerament era un molí de roda
vertical, probablement abans fou de rodet horitzontal. Durant el seu
darrer període d’ús tenia dos parells de moles, una grossa per moldre
cereal i fer farina, i una de més petita per moldre pinyolada i, en
temps de matances, pebrera i citró.
El molí de Dalt va ser
adquirit a principi del segle XX pel capellà conegut amb el nom de
mossènyer Planetes, quan va tornar de l’Argentina; aquest el cedí a dues
germanes seues fadrines i això originà que al molí se’l conegués també
amb el nom de molí d’en Planetes o de ses Planetes. Va moldre fins a la
darreria dels anys cinquanta, moment en què es cobraven sis pessetes per
cada quartera de gra que s’hi molia.
Aleshores la maquinària es
trobava en mal estat de conservació i la seua reparació era costosa,
per això va ser desmantellat i les moles es vengueren a la família
Correu de Santa Eulària que va muntar una farinera amb motor. El molí
encara conserva una mola, ben grossa, a l’empedrat del tancó que s’estén
davant de la porta del porxo.
El molí de Dalt tenia dret
d’aigua els dilluns i els divendres de sol a sol, i els dimarts a la
tarda aprofitava l’aigua que els seus propietaris havien comprat als
regants de la sèquia des Mallorquí —construïda a començament del s. XX—;
també podia funcionar les ocasions en què la sèquia vessava perquè
sobrava aigua, que solia ser durant tot l’hivern.
Fou comprat el
2009 per l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu per destinar-lo a centre
d’interpretació d’un projecte de recuperació integral de la vall del
riu de Santa Eulària, iniciat el 2007, amb la recuperació de la xarxa
hidràulica de la zona.
Museu Barrau.
Barrau i Buñol, Laureà (Barcelona 1863 - Santa Eulària des Riu 1957).
Pintor català nascut en el si d’una família burgesa. Va cursar estudis a
l’Escola de la Llotja de Barcelona i a l’Escola de Belles Arts de
París. Al poc temps d’iniciar la seua carrera artística, el 1882, guanya
a Barcelona el premi Fortuny de pintura. Entre 1885 i 1888 s’estableix a Roma. El 1889 marxa a París i es matricula a l’Académie Carrières.
A la capital francesa s’introdueix dins el cercle d’artistes espanyols i
fa amistat amb el compositor Isaac Albéniz. A la darreria de 1898
viatja a Andalusia en companyia del pintor català Ramon Casas; el viatge
li inspirarà quadres d’ambient costumista. El 1899 es casà amb la
francesa Berta Valier i abandona la seua residència a París per
instal·lar-se a Caldetes (El Maresme, Barcelona). L’octubre de 1912
arriba a Eivissa seguint les recomanacions del seu amic Frederic Rahola.
Fins a l’any 1932 no resideix definitivament a l’illa, però hi passarà
llargues temporades en les quals pintarà obres inspirades pel paisatge i
la gent d’Eivissa. Per motius de salut es veu obligat a deixar de
pintar. La seua darrera exposició la realitza l’any 1954, a la Sala
Busquets de Barcelona. El 21 de maig de 1957 mor a la seua casa de Santa
Eulària des Riu. A l’anomenat Puig de Missa
d’aquest municipi eivissenc hi ha un petit museu monogràfic de
l’artista. Al llarg de la seua trajectòria artística rebé nombrosos
guardons i premis. Entre d’altres, dues segones medalles a les
Exposicions Universals de Barcelona (1888) i de Brussel·les (1910) i el
títol d’Associé del Salon Nationale de Beaux Arts els
anys 1892 i 1894. La seua obra fou exhibida en diverses galeries i
museus d’arreu del món. Malgrat que la major part de l’obra de Laureà
Barrau té lloc durant la primera meitat d’aquest segle, la seua manera
d’entendre l’art es troba més en concordança amb el segle passat que no
pas amb l’actual. Les seues arrels artístiques parteixen del realisme i,
sobretot, de l’impressionisme. La temàtica de les seues obres té com a
finalitat atreure un públic que veia l’art com una alternativa a la vida
quotidiana, com un entreteniment. D’aquí la recerca d’anècdotes
agradables, retrats, escenes costumistes o paisatges que suggereixen
aventures o descans. El tractament de la llum en les seues obres,
especialment en el cas dels paisatges, és de tradició impressionista. La
barreja de colors no es realitza a la paleta, sinó juxtaposant el color
pur en pinzellades desiguals, de tal manera que es desfigura la forma,
però es confereix a la visió global més força i autenticitat. La seua
producció és molt densa. Fou un artista que pintà gran quantitat de
quadres, i per això mateix la seua producció presenta una qualitat
diversa així com una gran dispersió. El mes de juny de 1985, el Consell Insular d'Eivissa organitzà una exposició antològica del pintor que tengué lloc a la Sala de Cultura de Sa Nostra
de la ciutat d’Eivissa. A la mort de la seua vídua, Berta Vallier, el
1964, aquesta va llegar les dues cases que posseïa el matrimoni al poble
de Santa Eulària des Riu i un centenar d’obres a la parròquia de Santa
Eulària, que va mantenir obert durant anys un petit museu dedicat Barrau
al Puig de Missa durant l’estiu, i amb llargs períodes que romania
tancat. El 2010 el museu tancà definitivament a causa de l’inadequat
lloc per a l’òptima conservació de les pintures. En un principi es pensà
a traslladar l’obra a la casa parroquial, que aleshores es trobava en
fase de restauració. Cal recordar que l’usufructuari de l’obra pictòrica
era el rector de la parròquia Mn. Vicent Costa Ribas, que havia mort
uns anys abans. El 2013 l’Ajuntament de Santa Eulària i la parròquia
signaren un conveni pel qual l’Ajuntament obtenia la custòdia de l’obra
per trenta anys, amb el compromís d’exposar-la a un espai condicionat
adequadament per al seu manteniment. D’aquesta manera, el maig de 2014
s’inaugurà el nou Museu Barrau als locals del Sindicat Agrícola, al
passeig de s’Alamera; a més de les pintures, adequadament restaurades,
també s’hi exposa part del mobiliari de la casa dels Barrau i objectes
de ceràmica que havien atresorat al llarg de la seua vida. El 2016
l’Ajuntament va editar un extens llibre coordinat per Paloma Miguel i
Bonet que reuneix l’obra eivissenca de Barrau, amb informació sobre la
seua vida i formació.
Punt de trobada:
Anirem amb bus.
Ens trobarem a les 9.15 hores a sa parada de l'Avd. Espanya, davant Delta Discos. Per favor, puntualitat.
Després visitarem Can Planetes i descobrirem s'importància que va tenir el riu de Santa Eulària a l'antiguitat, veurem el molí d'aigua i escoltarem algunes llegendes.
Caminarem fins a la desembocadura del riu i pel passeig marítim anirem al Museu Barrau.
Sa dificultat de sa ruta és fàcil.
La sortida durarà aproximadament unes tres hores.
Tots els assistents a la sortida haurem de pagar 5 euros per cap.
També heu de respectar i cumplir ses normes aprovades per la Junta Directiva de l'AUOMEivissa per a la realització d'activitats a l'aire lliure:
- Mascareta obligada durant els trajectes en autobús.
- Procurar mantenir distància de seguretat entre els participants durant tota sa caminada.
Dinar de grup:
A l'acabament de sa sortida tenim pensat quedar-nos a
Santa Eulària i fer un dinar de grup. Convidarem especialment a dues
persones de l'Ajuntament Daniel Marí (responsable d'aquestes sortides) i
a Carmen Ferrer (alcaldessa del municipi). També convidarem al nostre guia particular Emilio Vergara.
L'autobús ens recollirà aproximadament a les 16.30 hores per portar-nos al punt de sortida.
Lloc: Restaurant Bahia, al passeig.
Menú:
Primer: all i oli, pa, ensalada.
Segon: paella mixta.
Postre: graixonera.
Beure: aigua, cervesa, refrescos i vi.
Cafè o infusions. (chupitos, copes d'alcohol, etc . s'han de pagar apart).
Preu: 25 euros per cap.
Heu de confirmar assistència al dinar.
Important: Si per qualsevol motiu algun dels assistents a sa sortida no vol o no pot quedar-se al dinar, haurà de tornar a Vila amb l'autobús de línia o pels seus propis mitjans de transport.
Segona part. Dia de sa sortida.
Dia fantàstic per caminar. Cel cobert i bona temperatura. Vam anar a sa sortida 39 assistents (40 tinguen en compte al guia). Al dinar vam ser 45 comensals.
Més
que caminar vam passejar. Anàrem molt a poc a poc. Tothom tenia moltes
ganes de xerrar i l'itinerari ho recomanava. Vam tardar quatre hores i
caminarem uns quatre quilòmetres.
Ja podeu imaginar sa via que férem. N'Emilio, el nostre guia, també en té sa culpa. Ses seues interessants explicacions feren molt entretinguda sa sortida i clar, més lenta.
Però ho he de dir ben clar: vam disfrutar de sa sortida. Anàrem a uns llocs que sa majoria dels assistents hi hem anat cent vegades, però que, una vegada més, ens van sorprendre i descobrirem llocs i racons desconeguts.
Petit resum de sa sortida:
Puig de Missa.
Seqüències completes d'una foto de grup.
Molí den Planetes.
Pont Vell de Santa Eulària.
Pont Vell.
(Texte copiat del EEIF)
Obra d’enginyeria
popular que permet travessar el riu de Santa Eulària per un dels llocs
on els afloraments de roca (pedra tur) eren més elevats i estretien la
llera del riu a manera de petit congost.
El pont té quatre ulls,
tres consecutius i un de separat, fet més cap a llevant. Els pilars
presenten diferent factura els que s’encaren al corrent del riu, que
presenten un acabat en proa de vaixell per partir les aigües i impedir
que mates i arbres embossassin el pas, i de paret plana atalussada els
que miren riu avall. Els arcs dels ulls són irregulars i malgrat que la
intenció era fer-los de volta de mig canó, les imperfeccions n’atansen
algun més aviat a la volta apuntada, encara que molt baixa. L’arc més
oriental és rebaixat.
Les parabandes de la plataforma del pont
són fetes de paret baixa de pedra i argamassa, diferents la de riu
amunt, que és d’acabat redó, de la de riu avall, que és en esquena
d’ase. El camí o plataforma del pont és empedrada d’antic i presenta una
restauració, també de pedra, feta devers 1998. En aquest empedrat són
discernibles dues línies de pedres afilerades longitudinalment al camí.
Com
la major part dels ponts antics, el Vell travessa el riu perpendicular a
la llera, però es desvia lleugerament cap al nord al seu extrem de
llevant, tram corresponent a l’arc separat dels altres tres. De moment,
la primera notícia d’aquest pont pertany a l’any 1743 i prové dels Llibres d’Entreveniments,
llavors era conegut com pont des Molins o pont de Santa Eulària, tal
com apareix esmentat en un altre lloc de la mateixa font l’any 1748.
Probablement llavors ja es tractava del pont actual, encara que
posteriorment se li feren algunes obres de manteniment i una
considerable crescuda en el seu ample afegint-i aproximadament un metre
cap a la banda de la mar. Fins a aquella ampliació, l’empedrat tenia una
filera de pedres més grosses que la resta i que tenien la funció de
marcar el centre del camí, servir de guia als picapedrers mentre
empedraven i donar-hi un toc ornamental.
En el moment que
s’afegí amplada a un sol costat del pont (el de la mar) aquesta filera
de pedres deixà d’indicar-ne el punt mitjà. Marcant la part ampliada es
va fer una altra filera de pedres, des de la qual i fins a la parabanda
del costat ampliat l’empedrat es veu lleugerament diferent. Aquest
increment de l’ample del pont pot coincidir amb la generalització de
l’ús del carro durant la segona meitat del s. XIX. Tal vegada aquesta
ampliació coincideixi amb la construcció del quart arc, el de més a
llevant, que l’arxiduc Lluís Salvador no va veure quan visità el riu i
això que s’hi fixà perquè ens en deixà una de les seues litografies. El
quart arc, doncs, és posterior a 1867 i està tallat a la roca de tur, al
seu costat hi ha traces clares d’haver-hi hagut una pedrera d’aquest
tipus de material. El tur es tallava com el marès i les empremtes que
queden a les pedreres són negatius de carreus paral·lelepípedes.
El
pont és protagonista de diferents llegendes relatives a la seua
construcció recollides especialment per M. Ferrer Clapés i per G.
Sabrafin. Cal esmentar que és creença popular que aquest pont és d’època
romana, fins i tot algunes guies turístiques han arribat a retolar-lo
com a “pont romà”. Sembla que aquesta idea sorgí en el moment de
construir el pont Nou, que s’havia traçat pel mateix lloc del Vell i per
tant aquest havia de quedar destruït. Per salvar-lo i per interessos
dels propietaris dels terrenys, segons es diu, va començar a parlar-se
de l’alt valor patrimonial del pont Vell perquè era romà.
Museu Barrau.
Mirau quina colla! Omplíem quasi tot el passeig.
Refugi antiaeri Santa Eulària.
No estava prevista sa visita a aquest refugi, però estava obert, teníem temps i vam aprofitar per entrar.
Dinar de grup.
Vam dinar al Restaurant Bahia, al passeig. Mol bó i molt bé.
Teníem prevista s'assistència de l'alcaldessa de Santa Eulària Sra. Carmen Ferrer, però era un dia complicat per ella. Hi havia ple a l'Ajuntament i no va poder venir. En la seua representació va venir la regidora de cultura Sra. Marisol Ferrer. Amb ella compartirem projectes actuals i futurs. L'avaluació d'aquestes sortides guiades pel municipi és molt satisfactòria i la Sra. Ferrer ens ha dit que no hi haurà cap inconvenient per part de l'Ajuntament a donar continuïtat a aquestes activitats.
Fameliar.
(Texte copiat del EEIF)
És l’ésser més
característic i propi de la mitologia d’Eivissa i Formentera. Hom
l’imagina amb cos humà, encara que de dimensió reduïda, calb, el
caparrot desproporcionadament gros i bracets i cametes petites. El seu
hàbitat és una ampolla negra, ben tapada, que es guardava a la casa i
només se’l deixava sortir quan s’havia de fer alguna feina
extraordinària, impossible de fer amb prestesa pels humans, però en
canvi el fameliar era capaç de fer-la en una sola nit i així hom creu
que les parets dels marges dels puigs d’Eivissa són obra del fameliar,
com la construcció de la casa anomenada cas Prats al camí de sa Vorera a
Sant Antoni de Portmany, o era capaç de segar una hisenda en un sol
jornal.
Qui volia tenir un fameliar havia d’anar davall el pont
vell de Santa Eulària i a punt de mitjanit de Sant Joan naixia una
floreta, la qual s’havia de collir i introduir dins l’ampolla negra.
Hom
creu i diu que el fameliar és molt nerviós i molt feiner i que seguit
crida “sóm es fameliar, vull feina o menjar!” Aleshores se li ha de
donar una de les dues coses per assaciar-lo; l’aliment més apreciat és
el pa i formatge, que se li ha de deixar a la porta de l’aljub o de la
cisterna, o a un forat de paret.
Conten que quan es posa a
treballar no hi ha qui li mani prou feia i que només se’l va poder
cansar un dia que un home el va enviar a eixugar un safareig amb un
cistelló, o un altre que una dona li va manar que rentàs un borrelló de
llana negra fins tornar-la blanca, és a dir, amb treballs impossibles.
Per
tornar-lo a introduir dins l’ampolla negra hom agafava una branqueta
d’olivera beneïda i amb una oració molt rara que ja ningú no recorda
se’l feia passar dins.
És interessant dir que al llarg de la
història de les Pitiüses el Sant Ofici de la Inquisició va actuar contra
algunes persones que guardaven fameliars a casa seua i aquest és el cas
de Bartomeu Fluixà, de Sant Llorenç, el s XVIII.
El fameliar és protagonista de moltes eixides que han donat una rica literatura oral compilada per Joan Castelló Guasch als llibres de rondalles.
Altres fotos dels companys:
Idò ... fins a sa propera! Més i millor AUOMEivissa.
Comentarios
Publicar un comentario