AUOMEivissa. Sortida senderisme nº 36. Es Cavallet - Ses Salines.
Eivissa, 19 de març de 2021
AUOMEivissa
Sortida senderisme nº 36 . Es Cavallet - Ses Salines
Dimecres 17 de març de 2021
Primera sortida de senderisme després de molts de mesos de confinament i
restriccions de mobilitat. Ens hem trobat 26 companys i companyes al
pàrquing del supermercat Can Pep Tixedó. Tothom amb moltes ganes de retrobar-nos i passar-ho bé.
Ens
hem dividit en quatre grups de colors: verd (5 assistents), blau (8
assistents), vermell (4 assistents) i groc (9 assistents).
Els
tràmits de control ha estat un poc pesats: control de temperatura
corporal, firma d'assistència, assignació de grup, etc. La bona voluntat
de tots/es ho ha fet més fàcil.
Hem caminat uns vuit quilòmetres i hem tardat unes tres hores.
Un
especial reconeixement als encarregats de cada grup: na Maria, en Paco,
en Nofre i en Pep. Ells han dirigit la ruta de cada grup i han fet que
les normes s'hagin complit.
També un agraïment especial a tots/es
els assistents per la vostra paciència, per respectar les normes i per
aconseguir que la ruta fos un èxit.
Hem caminat sempre separats, mantinguem una bona distància de seguretat entre els grups. Al mateix temps tots els components dels grups han caminat separats com a mínim uns 1,5 metres. Hem portat la mascareta posada durant tot el temps.
Hem fet moltíssimes fotos. El dia i el lloc eren ideals per fer-les. Impossible editar-les totes. He fet una selecció i les he agrupat per lloc de parada.
Es Cavallet.
Torre de ses Portes.
Torre
costanera de defensa situada a la punta de ses Portes, de la qual rep el
nom, a la parròquia de Sant Francesc de s’Estany, terme municipal de
Sant Josep de sa Talaia.
Sembla que fou bastida, segons tots els
indicis, la darreria del s XVI, amb la finalitat principal de defensar
l’almadrava que hi havia instal·lada en aquell indret, la qual cosa
permetia repel·lir un eventual assalt i servir de refugi als pescadors i
als vesins de la rodalia. Respecte d’aquesta dada cronològica, cal
apuntar que no hi ha notícies precises sobre la data de la seua
construcció, si bé gràcies a la Resumpta Histórica del pare caputxí Gaietà de Mallorca (Deià Tortella, Antoni
), basada en el manuscrit del dominic eivissenc fra Vicent Nicolau,
escrit el 1620, se sap que aleshores ja s’havia construït. Aquesta
informació va unida al fet que sembla que fou construïda principalment
per defensar l’almadrava abans esmentada, que Macabich localitza a
partir de 1597.
Ja a mitjan s XVIII, concretament el 1750 i dins
del pla de fortificació del litoral pitiús, que formava part del
projecte borbònic de protecció de les costes dels regnes hispànics, la
torre fou reformada per adaptar-la a les noves circumstàncies de la
defensa; havia quedat obsoleta especialment a causa de la seua
disposició arquitectònica, que com s’ha vist responia a la seua funció
principal de torre de refugi. Atès el fet que aquesta torre es va
adaptar a les noves circumstàncies de la defensa abans que la torre de
sa Sal Rossa, sembla que aleshores la seua importància estratègica era
major, especialment perquè protegia el pas entre Eivissa i Formentera,
en combinació amb l’aleshores nova torre de sa Guardiola a l’illa de
s’Espalmador.
A diferència de les torres de defensa del s XVIII,
sotmeses a l’ordenança militar que, d’acord amb la política borbònica,
pretenia normalitzar l’enginyeria militar, tant pel que fa a les
característiques i la disposició dels edificis com a l’armament (tipus,
calibres, etc.) estava destinada principalment a acollir la gent de la
rodalia en cas de perill. Una volta reformada, la torre fou armada amb
dos canons de 12 i un de 8, xifra que no varià sensiblement fins a
mitjan s XIX, quan s’hi va fer el darrer inventari d’armament.
La
torre té forma troncocònica, de talús moderat, amb un petit sòcol
ressaltat, i està rematada per un parapet totalment vertical. Presenta
dues plantes amb sengles cambres cobertes amb cúpules de maçoneria
semiesfèriques. Un tercer nivell està constituït pel terrat o la
plataforma, espai de gran importància, ja que era allí des d’on
s’organitzava la defensa de la fortificació. Els gruixuts murs estan
construïts amb maçoneria de carreuons de pedra viva aparellats per
filades. Els tres nivells existents, és a dir, la planta baixa, la
primera i la plataforma o terrat, estan comunicats mitjançant una escala
de caragol tancada dins una caixa mural cilíndrica, semiencastada al
mur, amb la consegüent ocupació d’espai interior a les dues cambres de
la torre, i oberta a l’exterior a través de quatre espitlleres
d’il·luminació i ventilació. Aquesta escala de caragol correspon al
tipus més senzill possible, amb els graons formats per una sola peça
monolítica recolzada en una espiga central. L’escala surt al nivell del
terrat protegida per una garita coberta de volta. Cal apuntar que a
començament del s XXI aquesta escala es troba totalment enderrocada i
només en resta la caixa mural cilíndrica.
Com s’ha vist, al seu
origen es tractava d’una torre de refugi col·lectiva, per aquest motiu, a
l’igual del que ocorre amb les torres de la pagesia i la de sa Sal
Rossa, la porta d’entrada estava situada a la planta baixa, per tal de
facilitar-hi l’accés. Aquest tret no apareix a les torres de defensa del
s XVIII, que tenen la porta situada a la planta alta. Com era usual en
aquella època, l’entrada presentava forma de colze o ziga-zaga i molt
possiblement devia estar protegida per una tronera practicable des de
l’interior, igual que ocorre en nombrosos exemples que hom pot trobar
dins i fora d’Eivissa.
Un altre element defensiu del qual resten
indicis és la lladronera, és a dir, un balcó volat sobre la porta
d’entrada, amb el fons buit i protegit per un parapet, destinat a
controlar l’accés a la torre i abatre l’enemic en cas que s’hi acostàs.
L’ampit de la lladronera ha desaparegut, si bé el perímetre de la torre
conserva la totalitat del parapet, que és a barbeta, és a dir sense
merlets ni troneres i amb la part superior esbiaixada, per facilitar el
control de la rodalia.
La seua disposició arquitectònica
primitiva, amb la porta situada a la planta baixa, així com les grans
dimensions, que li donen una elevada capacitat de persones a l’interior,
s’expliquen només per la seua condició inicial de torre col·lectiva de
refugi. De manera semblant a allò que es va fer a la torre de sa Sal
Rossa, la planta baixa, originalment diàfana, fou compartimentada en
dues cambres, per tal d’habilitar-hi el polvorí i el magatzem que
requeria l’ordenança, alhora que es condemnava la porta i se n’obria una
altra a la planta superior, que restava com a cambra principal
destinada a allotjament del personal de servei. Per aquest motiu, com es
desprèn de la documentació existent, la porta de la planta baixa es va
condemnar i quedà com a únic accés el de la planta superior.
Fou declarada Bé d’Interès Cultural el 1949.
A la Torre de ses Portes vam fer una parada per descansar, menjar i beure un poc. Per les fotografies ja podeu veure que vam respectar les distàncies de seguretat en tot moment.
Durant quasi tot el camí la naturalesa ens recordava que en l'antiguitat Eivissa era coneguda com sa illa dels pins. Com tots sabeu la pol·linització del pi es fa per l'aire i no per insectes. Impacta la capa groga de pol·len (borra) que cobreix tota l'illa.
Es pou de sa Trinxa.
Començarem el camí de tornada.
Pou de sa Trinxa.
Pou de Sant Francesc
de s’Estany, vénda de sa Canal, situat a la vora d’un camí que discorre
paral·lel a la costa i condueix a la torre de ses Portes, a prop de les
antigues pedreres de marès que hi ha al tram rocós de la platja de sa
Trinxa o de Migjorn, que el 2014 és comunament anomenada platja de ses
Salines.
La capella que el cobreix és de planta circular,
construïda en maçoneria i carreuons de marès, com no podria ser d’altra
manera, atesa l’abundor d’aquest material a l’indret en què es troba. El
marès també s’emprà per resoldre la coberta, que està realitzada amb
lloses gruixudes. A la part posterior, enfrontada a la boca del pou, hi
ha una espitllera, element que es troba en nombrosos pous d’arreu
d’Eivissa.
Fou restaurat el 2005 per iniciativa del Consell.
Fins aleshores es trobava en una situació d’abandó total, la capella
estava està molt deteriorada, amb nombrosos trencs i pèrdues de secció
al mur, a més que el sostre havia començat a caure. La fondària del
clot, que és molt petita, no era observable per trobar-se reblert de
runa i escombraries, ja que s’havia convertit en un abocador improvisat.
El tret més significatiu d’aquest pou és la gran pica d’abeurar
el ramat, situada en un lateral, de forma rectangular llargaruda. Una
petita canalització que comença devora el brocal hi conduïa l’aigua que
s’abocava amb poal. Degué fer-se la darreria del s. XIX, i sembla que
s’emprava per abeurar-hi el bestiar que pasturava a les finques
d’aquesta rodalia.
Seguim fent camí.
La caminada està a punt d'acabar. Hem arribat al punt de sortida. Una caminada molt polida. Gràcies a
tothom per venir. Si tot va bé, dins quinze dies hi tornarem.
Fins aviat!
Comentarios
Publicar un comentario