AUOMEivissa. Activitat cultural nº 10. Visita a Sa Conillera.

Eivissa, maig 2019

                      AUOMEivissa
                         Activitat cultural nº 10
             Reserves Naturals Es Vedrà, Es Vedranell i els illots de Ponent.
                          Visita a Sa Conillera.
                      Dimarts 14 de Maig 2019

Primera part. Preparació de la sortida.

Objectiu de l’activitat:

Acompanyats per educadors del Ibanat i per la nostra professora "particular" n'Antònia M. Cirer, el passeig en barca que ens durà fins a l’illot més grand de les Illes de Ponent: Sa Conillera. Allà es seguirà un itinerari en el qual es descobriran alguns dels valors naturals i patrimonials que han fet d’aquest indret una reserva natural.

- Donar a conèixer el patrimoni natural i cultural de l’espai.

- Promoure vincles emocionals positius amb l’espai.

- Concienciar als assistents de la importància de l’entorn.

Història:

La zona de cala d’Hort i dels illots de Ponent és una de les principals àrees naturals de l’illa d’Eivissa, la qual cosa va justificar que es declaràs com a ANEI mitjançant la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears. El febrer de 2002 es declarà, mitjançant el Decret 24/2002, el Parc natural de cala d’Hort, cap Llentrisca i sa Talaia, i les Reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent. Des de març de 2005, amb l’entrada en vigor de la Llei 5/2005, de 26 de maig, per a la conservació dels espais de rellevància ambiental (LECO), la delimitació de l’àmbit protegit comprèn les Reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i dels illots de Ponent, i l’àmbit marí que els envolta. L’aprovació de la LECO també comportà l’inici del procediment per elaborar un nou PORN (Plà d’Ordenació dels Recursos Naturals) que no solament s’ha d’aplicar a l’àmbit marí i als illots sinó que també ha de protegir una franja de l’illa d’Eivissa.

Descripció:

Els illots de les Reserves es troben agrupats en dos conjunts, d’una banda el conjunt format per es Vedrà i es Vedranell i, de l’altra, el format pels illots de Ponent (sa Conillera, l’illa des Bosc, s’Espartar i ses Bledes: na Gorra, es Vaixell, na Bosc, els esculls d’en Ramon i na Plana). Hi conviuen diferents espècies d’aus marines, sargantanes i invertebrats endèmics, a més d’una flora de gran riquesa.

Es Vedrà i es Vedranell tenen una superfície de 79,31 hectàrees; i els illots de Ponent: 153,39 hectàrees.

Es troben localitzades a l’oest de l’illa d’Eivissa, al municipi de Sant Josep de sa Talaia.

Que veurem?

Fauna:

Els illots són un dels principals llocs de cria d’aus marines i rapinyaires com la gavina de bec vermell (Larus audouinii), la baldritja (Calonectris diomedea), el virot (Puffinus mauretanicus), el falcó marí (Falco eleonorae), el falcó pelegrí (Falco peregrinus) o el paio (Hydrobates pelagicus). Referent a aquesta darrera espècie, a l’illa de s’Espartar se’n localitza una de les colònies més importants de la Mediterrània occidental. Els invertebrats també hi estan ben representats, amb especial rellevància dels mol·luscs, com els caragols del gènere Trochoidea, i els coleòpters. La sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), protegida per diferents normatives, presenta subespècies endèmiques als diferents illots que es diferencien en les mides i coloracions. Els fons marins estan ben conservats i acullen una fauna rica i variada amb representants com les gorgònies (Gorgonia sp.), els dofins mulars (Tursiops truncatus) o peixos com els anfosos (Epinephelus sp.), entre d’altres.

Flora:

Malgrat les condicions extremes dels illots moltes espècies vegetals hi sobreviuen. Es tracta de vegetals de gran valor ecològic les poblacions dels quals són molt vulnerables, per la qual cosa la seva protecció és totalment necessària. Els principals endemismes botànics són: Silene hifacensis, Diplotaxis ibicensis, Teucrium cossonii subsp. punicum, Asperula paui, Limonium pseudoebusitanum, etc. També hi són presents espècies poc freqüents a les Pitiüses com el garballó (Chamaerops humilis) o la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides). A s’Espartar tenen especial importància les comunitats d’espart més extenses de les Pitiüses. La flora submergida també és diversa i està representada principalment per praderies de fanerògames marines entre les quals és remarcable l’espècie endèmica de la Mediterrània, la Posidonia oceanica.

Paisatge:

El paisatge que conforma el conjunt dels illots és d’una gran bellesa i ens ofereix unes bones panoràmiques tant des de la mar com des de les properes costes d’Eivissa. En destaca especialment la silueta des Vedrà sobreeixint de la mar, que es consolida com una de les imatges més emblemàtiques de les Pitiüses. L’espectacular alçada d’aquest illot, amb 382 metres a es picatxo de Migjorn, així com la seva orografia escarpada fan que sigui una fita paisatgística única. La resta d’illots tenen elements que augmenten el seu atractiu com ara la vegetació que els esquitxa i alguns penya-segats imponents com els de s’Espartar i sa Conillera.

Punt de trobada:

Anirem amb cotxes particulars.

Com sempre, els que no tenguin medi de transport, ens trobarem a les 9,30 al parc de la Pau, antiga parada bus Sant Miquel.

A les 10 hores, ens hem de trobar-nos tots a Cala Comte. A l'embarcador davant el restaurant Ses Roques.

Durada de la visita:

Unes tres hores.

Hem de portar beure i alguna cosa suau per menjar.

Important i imprescindible:

Portar gorra o capell i crema de protecció solar.

Distancia caminant:

Uns dos/tres quilòmetres.

Dificultat:

La ruta és de dificultat baixa.

Molt important: Màxim d'assistents.

Tenim un màxim de 30 assistents. N'Antònia, Nofre i jo, ja som tres. Per tant queden 27 places que omplirem per rigorós ordre d'apuntació a la visita.

Agrairia als companys/es que ja han estat alguna vegada a Sa Conillera, esperessin per apuntar-se i poder donar oportunitat a la gent que no hi ha estat mai.

Segona part. Dia de la sortida.

Dia esplèndid per fer l'activitat. Sol i bona mar. Hem anat a la sortida 27 companys/es.

Primer de tot: Un agraïment especial a na Marta, de Reserves Naturals, per fer-nos de guia, per les seues explicacions i per la paciència que ha tingut amb nosaltres.

Punt de partida: Cala Comte.

Allà lluny, Sa Conillera. Diu l'EEIF:

Sa Conillera.
Illa situada a l’oest d’Eivissa, davant la badia de Portmany . Pertany al municipi de Sant Josep de sa Talaia i és una de les més extenses entre les pròximes a Eivissa i Formentera. El seu extrem nord és la punta des Cavall o de Mestral des Cavall. L’extrem sud és constituït pel cap des Blancar. Entre tots dos punts hi ha una distància, en línia recta, de 2.125 m. L’illa s’estreny a la part central, formant dues badies, l’Estància de Fora, a ponent, i l’Estància de Dins o d’en Terra, a llevant. Altres punts rellevants són el cap de s’Àguila i la punta des Estufadors, al nord i al sud, respectivament, de l’Estància de Fora i de la punta des Grum de Sal, al SE de sa Conillera, on es produí el naufragi d’un vaixell d’època romana (Grum de Sal, es). Dins l’Estància de Dins hi ha un embarcador, sa Salvadora, i ja un poc al NE hi ha l’escull de sa Conillera . Els punts més elevats de l’illa són a 69 m d’altura, sobre la punta des Cavall, on hi ha un far ( Conillera, far de sa), en els pujols des Ullastres i de na Collet. Al sud també hi ha una elevació important (52 m) sobre el cap des Blancar. A l’illa només hi ha dues canalades de relativa importància: el torrent de sa Salvadora, que recull les aigües del nord de l’illa i desguassa vora l’embarcador, i el canal de s’Olleta, al SE de l’illa. A la part sud hi ha les restes d’una edificació que reben el nom, popularment, de casa de n’Anníbal . Un error de lectura d’un text llatí va provocar que, durant un temps, hom pensàs que l’important estratega púnic havia nascut a sa Conillera, en llegir patria Hannibalis on deia parva Hannibalis. Pel que fa a l’etimologia del topònim, s’ha interpretat, de manera massa simplista, que tenia el seu origen en l’abundància de conills. Tanmateix aquesta circumstància es produeix, igualment, a totes les altres illes de la part de ponent de les Pitiüses, i per tant no és prou definitòria. Més aviat cal pensar que el nom prové del llatí cunicularia ‘lloc on abunden les galeries o les coves’, aplicat tant a sa Conillera com a les illes properes i a la zona de costa més pròxima de l’illa d’Eivissa, molt estratificada i formant galeries. El mot cunicularia era un col·lectiu del llatí vulgar format a partir de cuniculum ‘galeria de mina, galeria subterrània, cova’, paraula ja documentada per Plini com a pròpia del llatí d’Ibèria. Durant l’edat mitjana i moderna es coneixia com les Conilleres tot el conjunt d’illes que hi ha en aquest punt, mentre que la de més extensió era la Conillera gran o major. Al seu davant existia els segles XIII i XIV el rafal de les Conilleres .
És una illa molt àrida, on només poden arrelar el pi (Pinus halepensis) i la savina (Juniperus phoenicea), que en algunes parts de l’illa arriben a formar un substrat arbori. A la majoria de la superfície de l’illot només es desenvolupen com a simples arbustos. El sotabosc és molt pobre, amb romaní (Rosmarinus officinalis) i mata (Pistacia lentiscus).
Des del punt de vista faunístic destaca la presència de la sargantana d’Eivissa, que segons Maria Antònia Cirer deu ser de la subespècie affinis, com as Malvins , a l’illeta de Cala Salada i a l’illot de sa Mesquita . A. Salvador, el 1983, mantengué la ssp cari-kocki com a pròpia de sa Conillera. Així mateix també es va diferenciar, com a ses Bledes i a s’Espartar , una subespècie pròpia (ssp cunicularia) de l’escarabat endèmic Asida mater. A més d’això, com a quasi tots els illots, es poden trobar colònies d’aus que aprofiten els illots per niar.

Arribada a Sa Salvadora i primeres explicacions.

Camí amunt.

De sobte, el paisatge canvia. Els efectes dels vents i la sal són evidents.

Com sempre, tots atents a les explicacions de la nostra professora particular n'Antònia Cirer que també ha vingut a la sortida. Ningú com ella per parlar-nos de les sargantanes. Un luxe tenir-la al grup.

A mida que anaven pujant l'horitzó era més polit. Allà lluny Es Vedrà i S'Espartar.

I aquí, poden veure Ses Bledes.

Diu l'EEIF:

Far de sa Conillera.

El projecte d’aquest far va ser realitzat per l’enginyer Emili Pou i fou aprovat el 29 de maig de 1855. Les obres varen començar l’1 de desembre d’aquell mateix any amb la construcció d’un camí d’uns 400 m per poder arribar al cim del cap Blanc (60 m sobre el nivell de la mar). La inauguració del far es va realitzar el 19 de novembre de 1857 amb una òptica catadiòptrica de segon ordre, la qual produïa una aparença d’una llum blanca amb ocultacions de minut en minut i tenia un abast de 20 milles. La llàntia funcionava amb oli d’oliva. L’edifici, d’arquitectura singular i poc pràctica, consisteix en una torre troncocònica de 16,40 m d’altura, situada al mig d’un edifici de forma circular on hi havia els habitatges del faroler principal i de l’ajudant, a més de les dependències pròpies del servei del far. El 1908 en va ser modificada l’arquitectura amb la construcció de dues cases per als farolers. L’aparell lluminós va ser modificat segons avançava la tècnica: després de l’oli d’oliva es va adaptar al consum de parafina i, més tard, de petroli vaporitzat. El 1928 hom li col·locà un joc de lents giratòries sobre un flotador de mercuri accionat per un sistema de rellotgeria amb contrapesos; aquesta maquinària proporcionava un grup de quatre llampades blanques cada 20 segons amb un abast de 30 milles. Amb la reforma de 1971 se li instal·là un aparell d’òptica catadiòptrica de 250 mm, amb un cremador d’acetilè de 35 litres/hora i un abast de 18 milles. Amb aquesta reforma va ser possible retirar-ne el personal que hi residia.

El nostre "presi" davant l'immensitat de la mar.

Una vegada més, gràcies a na Marta per contar-nos històries de les famílies que varen viure al lloc, per desmitificar el mite de n'Anníbal i també per aclarir-nos el tema dels enterraments que es trobaren a l'illa.

La visita està acabant. Hem de tornar al barco.

Adeu, Conillera. Tornarem!

Altres fotos dels companys.

Finalment, un apartat especial per les fotos que na Mª Antònia Roig ha fet de les sargantanes.

Atenció, algunes de les fotos tenen un alt grau de contingut sexual, per la qual cosa poden ferir la sensibilitat d'algunes persones.