AUOMEivissa. Sortida nº 15 Cala Comte - Torre d'en Rovira - Cala Comte.
Eivissa, novembre 2018
AUOMEivissa
Sortida senderisme nº 15
Cala Comte - Torre d'en Rovira - Cala Comte
Dimecres 28 de novembre
Primera part. Preparació de la sortida.
Descripció general de la ruta:
Una ruta per la costa d'une de les platges més polides de tota l'illa, Platges de Comte. Un recorregut de fantàstiques vistes al mar durant gairebé tot el trajecte, on podrem veure les típiques casetes de pescadors, penya-segats d'infart o una de les torres de defensa eivissenques.
Començarem la ruta des de la platja de Cala Comte. Deixarem els cotxes en el pàrquing posterior de la platja. A prop on atraquen les barques.
Seguirem vorejant els penya-segats de la costa i arribarem al petit port de pescadors de Ses Cultivetes, que compta amb diverses curiositats en els entrants erosionats en la roca i casetes de pescadors amb molt encant i allunyades de les aglomeracions de les Platges de Comte.
Continuarem el nostre passeig vorejant la costa fins a la punta de Sa Torre on ens trobarem amb la Torre d'en Rovira que data de l'any 1763 i forma part de les set torres de defensa que podem trobar en la costa eivissenca. Aquesta talaia gaudeix d'un angle perfecte de visió que li permetia comunicar-se amb la torre de vigilància de Cala d'Hort (Torre d'És Savinar).
Des de la Torre d'en Rovira tornarem a Cala Comte per un cami diferent.
Punt de trobada:
Tots: a les 11 h en el pàrquing del Bar Stop/ Rte. Budda. Encreuament carretera a Cala Tarida i a Cala Comte.
Els que no tenim cotxe:
Com sempre, a les 10,30 h, a la parada del bus de Sant Miquel, Parc de la Pau. Allí ens agruparem en els cotxes dels companys.
Distancia caminant: uns 6/7 quilòmetres.
Dificultat: Fácil. Un poc abans d'arribar a la torre el camí té moltes pedres. Heu de portar bon calçat. Tot l'altre camí, de terra.
Una nova parada. N'Antònia ens va parlar de s'espart. Heu de llegir el que diu l'Enciclèdia d'Eivissa i Formentera.
Espart m BOT (Stipa tenacissima) Família de les gramínies. Planta herbàcia perenne, molt robusta, cespitosa i rizomatosa, de 60-100 cm d’alçària. Les seues fulles són linears i llargues, glabres, convolutes i molt tenaces. Presenten inflorescència en panícula dreta, densa i groguenca, amb nombroses espiguetes; tenen una característica aresta de 4-6 cm, pilosa a la base i inserida a la glumel·la inferior. Creix en terrenys esteparis, secs o àrids, amb tendència a ambients marítims; ha substituït garrigues degradades. Tradicionalment l’espart ha tengut un gran ús, de caire menestral, per a la fabricació de cordam, senalles, sàrries, estores i espardenyes, encara que, el s XXI, la seua recol·lecció pràcticament ha desaparegut al nostre país. A les illes Balears, l’espart només és present a l’illa d’Eivissa.
CULT POP L’espart és la fulla de l’espartera, un material flexible que s’ha usat en cistelleria i en la fabricació de caps i cordes des de temps immemorial. A les Pitiüses l’espart es pot trobar a l’illa de s’Espartar, a Porroig, as Jondal i as Cap Martinet. Tradicionalment s’anava a collir quan l’espartera tenia les fulles tancades per culpa de la sequera, això és, a l’estiu, i a l’hivern, a causa del fred. Les dates exactes eren per Sant Cristòfol (10 de juliol) i per Nadal. A s’Espartar s’hi solia anar a l’estiu quan fa el temps més bo i segur a la mar. Els que anaven en aquest illot solien partir en llaüts ben de matinada, per arribar just a trenc d’alba i aprofitar tot el temps de fresca per collir espart, ja que és un lloc molt calorós i sense ombres. A vegades hi estaven més d’un dia, fent nit dins coves. De l’espart collit, se n’havia de deixar la meitat a l’illot per als amos. Si qui collia l’espart no era entès, corria el risc de collir espart bord, que té la fulla com el bo o, a vegades, més llarga i ufanosa, però quan s’asseca es torna rígida i es romp. A l’estiu es destria fàcilment per l’espiga; el bo fa una espiga llarga acabada en plomissols, gairebé com la boga, i el bord la fa baixa i amb una fulla blanca com una plometa. L’espart no es talla, s’arrenca amb les mans o amb l’ajut d’un collidor i així no es fa malbé l’espartera, ja que s’arrenca la fulla, però no la rabassa ni l’arrel. Els collidors són de fusta i s’usen enrotllant-hi l’espigó de l’espart (la part prima) i després tensant per arrencar-lo. Hi ha dos tipus de collidors: un de més petit que es porta fermat al braç i s’usa amb una sola mà; a un cap té la cordella per lligar-lo, a l’altre un forquet per fer les lligades de les manades i l’espart s’enrotlla a la part central. L’altre és més gran, se subjecta amb una mà pel centre, s’enrotlla l’espart amb l’altra mà per darrere de la pilota que forma a un cap i a l’altre cap té un forc com l’altre model, també per a la mateixa funció. Mentre es cull espart, aquest es va amuntegant fins que el manat ja no cap dins les dues mans juntes. Llavors amb uns quants esparts i l’ajut del collidor es fa la lligada i ja es té una manada feta. En haver acabat es fan feixos, lligant manades juntes amb una corda. Hi havia qui portava l’espart a ca seua i estenia les manades al sol, perquè s’assecassin abans d’amarar-les, ja que així en resultava un espart més blanc. Molts amaraven l’espart directament. Per a tal fi es penjava un boldo a cada feix i aquestos se submergien a la mar en un lloc de poca fondària, de fons d’arena a l’embat del sol. Es deixava a mar de trenta a quaranta dies. Després es treien els feixos, es desfeien i s’estenien les manades al sol perquè s’eixuguassin. Feina de dones i de vells era desfer les manades eixutes, triar l’espart bo del que s’hagués podrit i fer-ne manolls, que és la quantitat d’espart que cap dins una sola mà. Als manolls se’ls feien tres lligades. Quan estava tot amanollat, es tornava a enfeixar i s’emmagatzemava per al proper ús. Per a tot aquest procés explicat, al segle XXI hi ha dos problemes per dur-lo a terme: un és que com que l’espart treu fulla nova cada any i molt poca gent va a collir-ne, qui hi va troba les esparteres plenes de fulles seques que són les que es podreixen quan s’amara. L’altre és que el millor temps per amarar és l’estiu, que és quan no hi sol haver temporals, però és quan el litoral s’omple d’embarcacions que ancoren als millors amaradors desfent els feixos quan n’hi ha. Qualsevol pagès o pagesa sabia manobrar l’espart en les fases més elementals. Qui s’especialitzava en la seua elaboració rebia el nom de sarrier, de sàrria, un temps el recipient més important usat en el transport al llom d’animals de preu. L’espart abans emmagatzemat és cru i, per elaborar segons què, s’ha de menester picat. Els manolls es picaven un a un a colps amb la maça de picar espart damunt una picadora o una penya llisa. Amb espart picat es fa el més senzill de l’obra d’espart. Es fa cordella de dues camades, que s’usava per fer traves, estores de canya, cingles, sobrecàrregues... i, en general, qualsevol cosa que no hagués de patir molta fricció. Cordella i corda de tres camades per fer bagons de trava, bassetges, morrals, desmamadors, vencisos, cabestrells, regnes, xàvegues, encordats de cadira, soles i cobertes d’espardenya, ribets i anses de senalles, borses... Corda de cinc camades per fer soles d’espardenya i anses de senallons, senalles... I finalment llata de cinc camades per fer soles d’espardenya, enverducar garrafons, ampolles... La diferència entre llata i corda és que, en secció, la corda és redona o gairebé redona i la llata és molt més aplanada. Amb espart cru es fa llata de sàrria, de tretze i quinze camades, més fina o més gruixuda segons a què anàs destinada. Per fer el cos dels estris de llata, aquesta, una vegada feta i esporgada, es cosia amb una agulla sarriera i cordella d’espart, pitra o cànem. Si l’objecte tenia el sòl rodó, es feia tot amb una mateixa llata cosida en espiral. Si el tenia allargat, s’havien de menester postissos de llata per fer el sòl, i un d’ells havia de ser de llata esquerrana, d’onze camades també d’espart cru. Amb llata fina es feia el cos d’ulleres, senalletes d’anar a moldre i del que cosir, bosses, senallons, morrals, estores per a les baranes dels carros... Amb llata gruixuda es feien sàrries, estorins d’albardà, estores de carro, senalles, senallons, sembradores, sarrions, erers, enverducats de garrafa, cofes de palangre, arguenells... De sarriers n’hi havia tant homes com dones. Sovent ells es dedicaven a l’obra gruixuda i elles a la fina, però sense exclusivitat. Tots feien de tot. Era un dels pocs oficis on no hi havia feines reservades a un sexe en concret.
Una petita parada per fer fotos, beure i menjar un poquet.
El Cap Nonó i la badia de Sant Antoni.
Unes fotos un poc especials de la torre.
Més "xalets" de pescadors.
Les saladines són uns vegetals que creixen a llocs salats, sigui a vorera de mar o sigui a salobrars.
Feia bon temps, la caminada era molt agradable i els companys no tenien pressa.
Aprofitarem que tots teníem ganes d'allargar més la sortida per anar fins a la punta de Cala Bassa. El paisatge que es veu des d'aquest lloc, és únic, meravellós.
Hem de tornar al punt de partida.
La costa, les pedres, les roques, el paisatge ens segueix sorprenent.
I arribat a aquest punt direu: que passa? Aquí tots arremolinats al voltant de n'Antònia.
Doncs que n'Antònia ens va voler fer una demostració de com les roques calcàries s'han anat rompent. I ho va voler fer amb el suc àcid d'una mandarina i provocar una reacció química.
L'experiment no va funcionar. Les mandarines eren massa dolces.
Una caseta de formigues.
Vàrem creuar pel camp i pel bosc i arribarem al punt de partida.
Sempre dic el mateix. És un plaer anar a aquestes sortides. Tenim bon temps, gràcies a n'Antònia aprenem coses molt interessants, gaudim de la companya dels amics/amigues, ens ho passam bé. Què més volem?
AUOMEivissa
Sortida senderisme nº 15
Cala Comte - Torre d'en Rovira - Cala Comte
Dimecres 28 de novembre
Primera part. Preparació de la sortida.
Descripció general de la ruta:
Una ruta per la costa d'une de les platges més polides de tota l'illa, Platges de Comte. Un recorregut de fantàstiques vistes al mar durant gairebé tot el trajecte, on podrem veure les típiques casetes de pescadors, penya-segats d'infart o una de les torres de defensa eivissenques.
Començarem la ruta des de la platja de Cala Comte. Deixarem els cotxes en el pàrquing posterior de la platja. A prop on atraquen les barques.
Seguirem vorejant els penya-segats de la costa i arribarem al petit port de pescadors de Ses Cultivetes, que compta amb diverses curiositats en els entrants erosionats en la roca i casetes de pescadors amb molt encant i allunyades de les aglomeracions de les Platges de Comte.
Continuarem el nostre passeig vorejant la costa fins a la punta de Sa Torre on ens trobarem amb la Torre d'en Rovira que data de l'any 1763 i forma part de les set torres de defensa que podem trobar en la costa eivissenca. Aquesta talaia gaudeix d'un angle perfecte de visió que li permetia comunicar-se amb la torre de vigilància de Cala d'Hort (Torre d'És Savinar).
Des de la Torre d'en Rovira tornarem a Cala Comte per un cami diferent.
Punt de trobada:
Tots: a les 11 h en el pàrquing del Bar Stop/ Rte. Budda. Encreuament carretera a Cala Tarida i a Cala Comte.
Els que no tenim cotxe:
Com sempre, a les 10,30 h, a la parada del bus de Sant Miquel, Parc de la Pau. Allí ens agruparem en els cotxes dels companys.
Distancia caminant: uns 6/7 quilòmetres.
Dificultat: Fácil. Un poc abans d'arribar a la torre el camí té moltes pedres. Heu de portar bon calçat. Tot l'altre camí, de terra.
Durada:
Unes tres/quatre hores.
Durant la caminada, farem una parada a la Torre den Rovira per menjar i beure una mica.
Tenim previst que ens acompany na Antònia Mª. Cirer. Ella ens contarà moltes coses del lloc, dels Illots de Ponent, de les roques i del mar.
Un poquet d'història de la Torre d'en Rovira. Diu l'EEIF:
Torre de defensa costanera edificada a la punta d´en Rovira, a la zona de ses Roques Males de la vénda de Dellà Torrent del poble de Sant Agustí des Vedrà. La torre es troba enfront de l´illa de sa Conillera, en un indret que es pot considerar com l´extrem de ponent de la badia de Portmany; és situada en un terreny a 12 m s.n.m. Fou projectada cap al 1756 dins del projecte defensiu dissenyat per l´enginyer Joan Ballester de Zafra, igual que les torres de Portinatx, des Molar (Sant Miquel de Balansat) i la des Savinar (cala d´Hort). La principal diferència d´aquesta torre respecte de les altres és que és de primera categoria, és a dir de les que assoleixen una major alçada i diàmetre, però conservant les proporcions. Tal vegada no n´és aliena la relativa poca alçada a què es troba la torre sobre el nivell de la mar, ja que així es reforça la seua presència. Fou construïda el 1763, ja sota la direcció de l´enginyer José García Martínez . És un edifici troncocònic i lleugerament atalussat, amb dos nivells. El seu accés es feia pel segon nivell, tot i que a l´interior se´n va obrir un altre. Al s XIX arribà a ser artillada tot i que no gaire més tard, aquell mateix segle, fou abandonada per l´Estat i el seu interior va ser reconvertit en habitatge ja al s XX, buidant-ne la part massissa, tot i que l´exterior no va ser modificat, excepte en petits detalls.
Fotos del camí des de Cala Comte fins a la Torre d'en Rovira.
Heu de venir !
Segona part. Dia de la sortida.
Punt de partida. Tocava fer uns quants estiraments. Vàrem fer-ne pocs, tothom tenia ganes de començar la sortida.
Vàrem tenir un dia esplèndid. Sol i bon temps. Allà lluny, després dels Illots de S'Espertar i Ses Bledes, es podien veure les costes d'Espanya.
Amb aquestes bones vistes, n'Antònia ens va parlar dels Illots de Ponent, especialment de S'Espertar, i de la posidonia.
Una parada per veure com algunes de les casetes de pescadors s'han convertit en autèntics xalets. Lamentable. No puc entendre perquè es permeten aquestes construccions.
Aquí mateix, casetes fetes amb blocs i ciment, però sense cap barca.
Una nova parada. N'Antònia ens va parlar de s'espart. Heu de llegir el que diu l'Enciclèdia d'Eivissa i Formentera.
Espart m BOT (Stipa tenacissima) Família de les gramínies. Planta herbàcia perenne, molt robusta, cespitosa i rizomatosa, de 60-100 cm d’alçària. Les seues fulles són linears i llargues, glabres, convolutes i molt tenaces. Presenten inflorescència en panícula dreta, densa i groguenca, amb nombroses espiguetes; tenen una característica aresta de 4-6 cm, pilosa a la base i inserida a la glumel·la inferior. Creix en terrenys esteparis, secs o àrids, amb tendència a ambients marítims; ha substituït garrigues degradades. Tradicionalment l’espart ha tengut un gran ús, de caire menestral, per a la fabricació de cordam, senalles, sàrries, estores i espardenyes, encara que, el s XXI, la seua recol·lecció pràcticament ha desaparegut al nostre país. A les illes Balears, l’espart només és present a l’illa d’Eivissa.
CULT POP L’espart és la fulla de l’espartera, un material flexible que s’ha usat en cistelleria i en la fabricació de caps i cordes des de temps immemorial. A les Pitiüses l’espart es pot trobar a l’illa de s’Espartar, a Porroig, as Jondal i as Cap Martinet. Tradicionalment s’anava a collir quan l’espartera tenia les fulles tancades per culpa de la sequera, això és, a l’estiu, i a l’hivern, a causa del fred. Les dates exactes eren per Sant Cristòfol (10 de juliol) i per Nadal. A s’Espartar s’hi solia anar a l’estiu quan fa el temps més bo i segur a la mar. Els que anaven en aquest illot solien partir en llaüts ben de matinada, per arribar just a trenc d’alba i aprofitar tot el temps de fresca per collir espart, ja que és un lloc molt calorós i sense ombres. A vegades hi estaven més d’un dia, fent nit dins coves. De l’espart collit, se n’havia de deixar la meitat a l’illot per als amos. Si qui collia l’espart no era entès, corria el risc de collir espart bord, que té la fulla com el bo o, a vegades, més llarga i ufanosa, però quan s’asseca es torna rígida i es romp. A l’estiu es destria fàcilment per l’espiga; el bo fa una espiga llarga acabada en plomissols, gairebé com la boga, i el bord la fa baixa i amb una fulla blanca com una plometa. L’espart no es talla, s’arrenca amb les mans o amb l’ajut d’un collidor i així no es fa malbé l’espartera, ja que s’arrenca la fulla, però no la rabassa ni l’arrel. Els collidors són de fusta i s’usen enrotllant-hi l’espigó de l’espart (la part prima) i després tensant per arrencar-lo. Hi ha dos tipus de collidors: un de més petit que es porta fermat al braç i s’usa amb una sola mà; a un cap té la cordella per lligar-lo, a l’altre un forquet per fer les lligades de les manades i l’espart s’enrotlla a la part central. L’altre és més gran, se subjecta amb una mà pel centre, s’enrotlla l’espart amb l’altra mà per darrere de la pilota que forma a un cap i a l’altre cap té un forc com l’altre model, també per a la mateixa funció. Mentre es cull espart, aquest es va amuntegant fins que el manat ja no cap dins les dues mans juntes. Llavors amb uns quants esparts i l’ajut del collidor es fa la lligada i ja es té una manada feta. En haver acabat es fan feixos, lligant manades juntes amb una corda. Hi havia qui portava l’espart a ca seua i estenia les manades al sol, perquè s’assecassin abans d’amarar-les, ja que així en resultava un espart més blanc. Molts amaraven l’espart directament. Per a tal fi es penjava un boldo a cada feix i aquestos se submergien a la mar en un lloc de poca fondària, de fons d’arena a l’embat del sol. Es deixava a mar de trenta a quaranta dies. Després es treien els feixos, es desfeien i s’estenien les manades al sol perquè s’eixuguassin. Feina de dones i de vells era desfer les manades eixutes, triar l’espart bo del que s’hagués podrit i fer-ne manolls, que és la quantitat d’espart que cap dins una sola mà. Als manolls se’ls feien tres lligades. Quan estava tot amanollat, es tornava a enfeixar i s’emmagatzemava per al proper ús. Per a tot aquest procés explicat, al segle XXI hi ha dos problemes per dur-lo a terme: un és que com que l’espart treu fulla nova cada any i molt poca gent va a collir-ne, qui hi va troba les esparteres plenes de fulles seques que són les que es podreixen quan s’amara. L’altre és que el millor temps per amarar és l’estiu, que és quan no hi sol haver temporals, però és quan el litoral s’omple d’embarcacions que ancoren als millors amaradors desfent els feixos quan n’hi ha. Qualsevol pagès o pagesa sabia manobrar l’espart en les fases més elementals. Qui s’especialitzava en la seua elaboració rebia el nom de sarrier, de sàrria, un temps el recipient més important usat en el transport al llom d’animals de preu. L’espart abans emmagatzemat és cru i, per elaborar segons què, s’ha de menester picat. Els manolls es picaven un a un a colps amb la maça de picar espart damunt una picadora o una penya llisa. Amb espart picat es fa el més senzill de l’obra d’espart. Es fa cordella de dues camades, que s’usava per fer traves, estores de canya, cingles, sobrecàrregues... i, en general, qualsevol cosa que no hagués de patir molta fricció. Cordella i corda de tres camades per fer bagons de trava, bassetges, morrals, desmamadors, vencisos, cabestrells, regnes, xàvegues, encordats de cadira, soles i cobertes d’espardenya, ribets i anses de senalles, borses... Corda de cinc camades per fer soles d’espardenya i anses de senallons, senalles... I finalment llata de cinc camades per fer soles d’espardenya, enverducar garrafons, ampolles... La diferència entre llata i corda és que, en secció, la corda és redona o gairebé redona i la llata és molt més aplanada. Amb espart cru es fa llata de sàrria, de tretze i quinze camades, més fina o més gruixuda segons a què anàs destinada. Per fer el cos dels estris de llata, aquesta, una vegada feta i esporgada, es cosia amb una agulla sarriera i cordella d’espart, pitra o cànem. Si l’objecte tenia el sòl rodó, es feia tot amb una mateixa llata cosida en espiral. Si el tenia allargat, s’havien de menester postissos de llata per fer el sòl, i un d’ells havia de ser de llata esquerrana, d’onze camades també d’espart cru. Amb llata fina es feia el cos d’ulleres, senalletes d’anar a moldre i del que cosir, bosses, senallons, morrals, estores per a les baranes dels carros... Amb llata gruixuda es feien sàrries, estorins d’albardà, estores de carro, senalles, senallons, sembradores, sarrions, erers, enverducats de garrafa, cofes de palangre, arguenells... De sarriers n’hi havia tant homes com dones. Sovent ells es dedicaven a l’obra gruixuda i elles a la fina, però sense exclusivitat. Tots feien de tot. Era un dels pocs oficis on no hi havia feines reservades a un sexe en concret.
Aquí la tenim. Allà lluny, la torre d'en Rovira.
Hem arribat a la torre. Ara N'Antònia ens va parlar del fonoll marí. I com abans, l'enciclopèdia ens diu:
Fonoll marí m BOT Planta que reneix cada primavera d’un cep que es ramifica del cos central, inflat i amb prominències. Les fulles, de color verd blavós o verd groguenc, tenen un pecíol que voreja la tija, embeinant-la, sobretot els parells inferiors. Aquesta tija, robusta però herbàcia, acostumada a acumular aigua, es trenca fàcilment. Les fulles tenen el limbe en tres segments. A l’agost, tant la tija principal com les rametes, acaben en umbel·les de radis curts protegits per l’involucre de sis bràctees. Les florestes són groguenques o blanques i donen un fruit ovoide, molt lleuger. Juntament amb les saladines (Limonium ebusitanum) i Lotus citisoides, constitueixen el grup de flors d’estiu dels illots i de la costa de gran part de les illes, molt a prop de la mar, esquitades per l’aigua salada. Els mariners, durant segles, les ficaren en vinagre i sal per prevenir l’escorbut (si no comptaven amb llimó) pel seu alt contengut en vitamina C, inalterable durant mesos. A Eivissa i Formentera no hi ha costum de consumir-lo confitat, però sí a Mallorca i a gran part de Catalunya.
Foto de grup a sa torre.
Una petita parada per fer fotos, beure i menjar un poquet.
El Cap Nonó i la badia de Sant Antoni.
Unes fotos un poc especials de la torre.
Més "xalets" de pescadors.
Les saladines són uns vegetals que creixen a llocs salats, sigui a vorera de mar o sigui a salobrars.
Feia bon temps, la caminada era molt agradable i els companys no tenien pressa.
Aprofitarem que tots teníem ganes d'allargar més la sortida per anar fins a la punta de Cala Bassa. El paisatge que es veu des d'aquest lloc, és únic, meravellós.
Hem de tornar al punt de partida.
La costa, les pedres, les roques, el paisatge ens segueix sorprenent.
I arribat a aquest punt direu: que passa? Aquí tots arremolinats al voltant de n'Antònia.
Doncs que n'Antònia ens va voler fer una demostració de com les roques calcàries s'han anat rompent. I ho va voler fer amb el suc àcid d'una mandarina i provocar una reacció química.
L'experiment no va funcionar. Les mandarines eren massa dolces.
Una caseta de formigues.
Vàrem creuar pel camp i pel bosc i arribarem al punt de partida.
La sortida s'ha acabat. Fins a l'altra.
Comentarios
Publicar un comentario